L’Amades esperantista

Fons Amades (DGCPT)

De la mà de l’Antoni Serés, tècnic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, ens arriba un text referent als continguts vinculats amb la trajectòria esperantista de Joan Amades presents en els seu Fons i dipositats en el Centre. L’autor ens fa cinc cèntims de la diversitat del Fons Amades i, en especial, dels elements esperantistes que Amades va recollir, sobretot en la seva etapa més intensa com a esperantista.

Aquest mateix text el podeu consultar en format àudio en el següent enllaç.

“L’Esperantisme i Joan Amades

Auroro. 1904. Tucuman, Argentina; La Meksika Lumturo. 1905. D.F. Mèxic; La Gazeto. 1906. Ponce, Puerto Rico… Són enumerats així, de forma alfabètica i  la cronologia dels anys, els primers noms de la llista de revistes internacionals d’esperanto que hi ha al Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional.

Integrada per 83 exemplars en suport de paper, és una curiosa col·lecció composta bàsicament de números 1, editats arreu del món entre els anys 1904 i 1923, que el folklorista, compromès amb l’idioma creat pel metge oftalmòleg polonès Lluís Llàtzer Zamenhof, recopilà.

Els inicis de Joan Amades amb l’esperanto coincideixen amb els anys de joventut i formació acadèmica a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona on, entre moltes altres coses, s’interessà per l’estudi i els idearis de fraternitat i universalisme que el moviment esperantista pregonava.

Una de les accions que cal destacar de Joan Amades en la divulgació universal d’aquesta llengua fou que de forma entusiasta participà l’any 1909 en l’organització del Congrés Internacional Esperantista que se celebrà a la capital catalana i que comptà precisament amb l’assistència de l’il·lustre doctor Zamenhof.  Al respecte, l’antropòleg Lluís Calvo  explica en la biografia del llibre El món de Joan Amades, editat el 1990 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que el prestigiós lingüista, anys després del congrés, envià al folklorista una carta personal, que sempre va significar per aquest un motiu d’orgull.

Altres exemples a ressenyar de la implicació d’Amades amb l’esperanto els podem trobar en la participació a convocatòries literàries en Jocs Florals, l’elaboració d’articles i l’edició de publicacions on divulgava les excel·lències de la llengua com a vehicle cultural de comunicació i agermanament dels pobles que segur propiciaren que, de retruc,  fos escollit president de la Federació Catalana de Societats Esperantistes Catalanes.

I és que, amb 23 anys, ja dirigí la revista Grafologia Revuo el 1913on consta en els crèdits com a director, alhora que com adreça postal hi figura el domicili familiar al Carrer Peu de la Creu, núm. 10.  Aquesta però no fou l’única revista esperantista en la qual Joan Amades feu tots els papers de l’auca. El 1919 edità i redactà íntegrament en català:  Catalunya Esperantista en què es pot llegir en la lletra més petita de la capçalera la voluntat d’intencions següent: Periòdic intermitent destinat a la propaganda de l’Esperanto.

Curiosament, mesos després, tornà a imprimir el mateix text de revista però amb un altre títol: La Suna (el sol) el 1920 i, encara, acabà d’estirar una mica més el fil reimprimint-lo en una tercera ocasió amb el nom de: Diari Esperantista el 1921. Queda clar que com a estratègia empresarial intentava economitzar esforços o despeses.  Un darrer exemple; en una altra publicació,  la Fulla Esperantista de l’any 1920, hi fa constar: “Se prega a tot aquell en quals mans vagi a parar una d’aquestes fulles, que un cop llegida, no la destruexi, que la dongui an algún amic al que possiblement podrà interesar-li”.

Amb el pas del temps, el compromís de Joan Amades amb l’Esperanto es va anar diluint. Poc a poc va anar dedicant energies cap altres punts d’interès; però, els coneixements lingüístics adquirits a través de la gramàtica del professor Zamenhof l’acompanyaren per sempre més com es pot entreveure en a la correspondència que hi ha dipositada en el fons documental. A tall de mostra, un exemple: El 1952 rebia de la Biblioteca del Museu Nòrdic d’Estocolm una carta signada pel Sr.  Sam Owen Jansson que se li adreçava en esperanto. I és que ja ho diu la dita: On n’hi ha hagut, sempre en queda.”

Autor: Antoni Serés i Aguilar

Anuncis